Aquella nit, no recordo per què, ens havíem canviat tots de llit, tu al meu, l'Airun al teu i jo al de l'Airun. A l'habitació de les noies, on estàvem tu i jo, hi havia un llit niu, com li deien, aquells llits que de sota surt un altre plegable. Com que l'habitació era petita, un cop desplegat el de sota quedaven molt a prop un de l'altre. Per la finestra de l'habitació entrava una llum blanca, que ara fa poc he descobert que són les llums que resten a la nit del pati de llums, però aleshores per a mi era la llum de la lluna que m'abraçava a l'inici dels somnis. No érem molt petits però tampoc grans, estàvem en la franja aquella que deixes de ser nen però no ets ni preadolescent. Havíem passat aquell dia d'estiu jugant sense parar, desafiant el foc de sol que hi havia al balcó sota el tendal, batallant contra les hores lentes de l'estiu amb l'objectiu de no avorrir-nos.
Així que érem al llit, tapats amb el llençol, i just en el moment en què havia perdut l'oremus d'on estava i qui era, quan tot era silenci, em vas preguntar:
-Em dones la mà?
Vaig obrir els ulls sorpresa i vaig veure la teva mà allà estesa, a mig camí del meu llit. Et vaig donar la meva mà i et vaig mirar. En el moment en que tancaves la mà amb la meva a sobre vas tancar els ulls.
Amb la mà lliure que em quedava vaig espantar dimonis, combatre dracs i vaig treure el llençol d'uns quants fantasmes, perquè res et destorbés el son aquella nit.
