EL DRET A DECIDIR

-Mare, què fem aquí?
-Celebrem la diada de Catalunya. I demanem el dret a decidir.
-Tota aquesta gent també?
-Sí, tots.
-Què vol dir “el dret a decidir”?
-Prendre les decisions per un mateix.
-Ah, doncs jo vull això. Vull anar al parc.
-No, ara no és possible. Estem aquí per reivindicar el dret a decidir pel futur de Catalunya. Per una Catalunya independent. És pel bé de tots.
-Doncs jo vull decidir que ens construeixin una escola nova amb un pati gran i així no haguem d'estar en barracons.
-Això no ho podem decidir nosaltres.
-I que el papa trobi feina?
-És que estem en crisi i no hi ha feina.
-I que s'acabi la crisi?
-No depèn de nosaltres.
-I que la iaia torni a tenir algú que l'ajudi tot el dia?
-Passarà temps abans no hi hagi diners per això.
-I que el Marcel torni a tenir una mestra especial que l'ajudi al cole?
-No ho podem decidir nosaltres.
-I qui ho decideix tot això?
-Els polítics.
-I en una Catalunya independent qui decidirà, els polítics o nosaltres?
-Els polítics.
La Berta es cargola el cabell amb el dit mentre va pensant.
-Doncs... mare, què fem aquí...?

Aquella nit

Aquella nit, no recordo per què, ens havíem canviat tots de llit, tu al meu, l'Airun al teu i jo al de l'Airun. A l'habitació de les noies, on estàvem tu i jo, hi havia un llit niu, com li deien, aquells llits que de sota surt un altre plegable. Com que l'habitació era petita, un cop desplegat el de sota quedaven molt a prop un de l'altre. Per la finestra de l'habitació entrava una llum blanca, que ara fa poc he descobert que són les llums que resten a la nit del pati de llums, però aleshores per a mi era la llum de la lluna que m'abraçava a l'inici dels somnis. No érem molt petits però tampoc grans, estàvem en la franja aquella que deixes de ser nen però no ets ni preadolescent. Havíem passat aquell dia d'estiu jugant sense parar, desafiant el foc de sol que hi havia al balcó sota el tendal, batallant contra les hores lentes de l'estiu amb l'objectiu de no avorrir-nos.
Així que érem al llit, tapats amb el llençol, i just en el moment en què havia perdut l'oremus d'on estava i qui era, quan tot era silenci,  em vas preguntar:
-Em dones la mà?
Vaig obrir els ulls sorpresa i vaig veure la teva mà allà estesa, a mig camí del meu llit. Et vaig donar la meva mà i et vaig mirar. En el moment en que tancaves la mà amb la meva a sobre vas tancar els ulls.

Amb la mà lliure que em quedava vaig espantar dimonis, combatre dracs i vaig treure el llençol d'uns quants fantasmes, perquè res et destorbés el son aquella nit.

LA VISITA

Por fin el invierno se difuminó y llegaron. Llegaron llenos de vitalidad y  cargados de maravillas: dulces, saladas y un perfume que arropaba. Trajeron el sol y la alegría en sus maletas. Su curiosidad nos llevó a descubrir nuevas plantas, nuevos cantos de aves y nuevos caminos. Las sobremesas sirvieron de cuna para debates cargados de esperanza y no faltó unas películas de risa para no llorar porque se acababa el día. Y jugamos a la botifarra donde arrasábamos las mujeres hasta que nos separaron. El día se hizo corto cada día para todo lo que nos teníamos que contar. Y nos contamos cuentos, y él eligió poesías para que ella las recitara como un canto más de pájaro en celo, con una musicalidad exquisita propia del momento.
Risas, palabras sabias, consejos para superar malos momentos.
La primavera llegó.

Loca o no, diferente

Mejor no mover

ni un dedo

ni el del pie,

a que me fichen en el equipo contrario.

No llevo mi ideologia

como carpeta de muestrario

pero

si me vas a matar

dibujaré una diana en mi pechera,

si se me acusa de... (de que era)

miraré a otro lado

para no hacerte pasar vergüenza.

Soy quién soy.

Soy como soy.

Y no me vendo por cualquiera.

NUESTRO TESORO

    El profesor de guardia se encontró por el pasillo a Damián, un alumno de primero de ESO que se emociona jugando al veo veo. Estaba tranquilizándose, ya que con su educadora pactaron que cuando se alteraba necesitaba relajarse y esto lo hacía en el pasillo.

-¿Que haces aquí que no estás en clase?- dijo con un tono brusco.

-Y a ti que te importa.

-Conmigo no te hagas el chulo, ves ahora mismo a la sala de guardias.- Ya era conocido por el centro el desacato a la autoridad que mostraba el niño. Y cada uno tenía su opinión a como ponerle remedio...

-Sí, sí, vete tu- con menos de un metro y medio al niño no le daba miedo nada cuando la ira le vendaba los ojos.

-Te vas a enterar...- cogiéndole de la sudadera lo pretendía llevar por sus huevos.

Se oyeron gritos y una retahíla de insultos sorprendentes para un niño que aún no sabe escribir separando bien las palabras y que no entiende de tablas de multiplicar.

-Te voy a poner un parte. Y te vas a enterar.

-Y yo te voy a denunciar.

Cuando sonó el timbre, la educadora aún hablaba cariñosamente con el niño, intentándolo hacerle reflexionar de los errores cometidos. El profesor pasó de reojo y se los miró desde arriba.

Por la noche, a la hora de los postres, el profesor, con ojeras por un trabajo al que no le encuentra sentido, aún le contaba a su mujer las desdichas de su trabajo:

-... y encima tiene a una educadora a la que le toma el pelo. Es una blandengue, no sabe imponerse.

La educadora, al meterse en la cama, con una sonrisa en los labios, pensaba en el tierno momento en que Damián le enseñó el rincón del patio que había pensado para ir a tranquilizarse cuando la ira le vencía, y así no estar por el pasillo donde aún se buscaba más problemas.

-Mira buscaré unas piedras para jugar a un juego que me relaja. -Y minuciosamente buscó unas piedrecitas de la medida correcta.

-Mira se juega así, se lanza una y se caza con la mano del revés... espera, que voy a buscar unas para ti.

-Las podemos esconder en este rincón para que las tengas a mano para cuando necesites estar solo.

-Sí, vale, espera...- dijo Damián yendo a buscar dos hojas secas del suelo para ponerlas sobre las piedras.- Mira, así protegeremos nuestro tesoro.

LLIBERTAT

Quan l'última oreneta trenca el vol des del vent del nord...
Quan em puc liar un cigarret... i un altre....
Quan és la gana la que m'indica quan he de menjar...
Quan les meves passes segueixen el ritme del meu cor...
Quan arribo a casa i es com si mai hagués marxat...
Quan ens reunim per estimar-nos més i tot...
Quan l'angoixa m'apreta la panxa i desfaig el nus escrivint...
                                                               llavors la vida continua

i torno més boja que mai, paradigmes de la vida...

He llençat ordinadors, quasi perdo el blog, a cau d'orella m'han confesat malifanyes en extremis que m'han fet actuar més enllà, que he reaccionat...m'han tancat a reparar com un a cotxe avariat i aquí estic, més viva que mai, més lluny que mai dels enginys que es pesquen per matar la meva il·lusió, la meva força que sota un objectiu  que reuneixi els meus valors mai mor si no l'aturen.
Feliç i trempada després d'un descampall de contrast de realitats...
i el que em sap més greu és que qui més ho ha patit és qui més m'estima, i per ells torno,
pero aviso:

més boja que mai

i feliç, amb ganes de redreçar el món, organitzar-me la roba interior, fer del nostre humil espai el nostre lloc de creació, estimació, i compartició sense pudor.

torno amb les piles carregades, mon amis...