Per fer camí, avui, haurem de posar tota l'energia. La pressa ve amb l'aire que frega la cara. Aire d'aigua. La llum és groga i fa caliu als arbres i al romaní ja florit. Amb passes decidides avanço amb la temptació de mirar darrera. No tornaré, no encara. “Ja no em fa por” i com si m'haguessin sentit, com per comprovar-ho, cauen unes gotes grosses, espaiades.
Ens mirem. Continuem?
Van caient amb fermesa, cada cop més seguides, mentre caminem amb passes més ràpides. Sé que no tornaré a veure aquesta bellesa exacta mai més. Potser millors, potser no tan esplèndides; m'impregno del moment. L'eufòria m'embriaga i ja no vull tornar, no vull arribar, només caminar i caminar on els pensaments es pentinen per a no turmentar-me més. Un somriure se'm dibuixa a la cara.
Ja hem arribat. M'acosto per prémer l'aixeta, si avui tenim sort hi rajarà aigua. Ni gota. No hi fa res, obrirem la boca mirant el cel.
La tornada ens mulla i sota les bambes surten bombolles cridaneres. Fem via en una barreja de plaer i esforç. Per agafar forces...
...una tassa de te amb un pastís de xocolata...
...la Mala sonant amb trempera...
...una abraçada forta...
...les cares dels qui estimo...
Un, dos, molts.
I m'has vingut tu, tu i tu. I enmig del camí m'he aturat. L'aigua s'ha anat estancant i m'ha anat pujant les cames, fins a la cintura, per les aixelles, fins al coll. Amb el temps us he perdut i no us sé trobar. Enyoro arribar a l'ànima xerrant del que ens passa d'aquella manera tan femenina...
Perdre amistats és perdre un braç.
Però em queda l'altre i nedant com puc arribo a casa on tot és perfecte per a ser feliç.
Em manca molt però tinc el tresor més gran del món: el meu amor.
