diumenge, 5 de juliol del 2015

La costurera

La costurera nunca tira un retal sobrante a la basura. Guarda todos según tamaño y tipo de tela. Tiene cajas y cajas llenas de retales de todos los colores y texturas diferentes. Cuando tiene que elegir uno le encanta poner la mano en la caja y remover las piezas de tela, una y otra vez, una y otra vez. En su cara aparece siempre una sonrisa.

La costurera perdió ya la cuenta de su edad. Se dio cuenta que se hacía mayor  porque la edad de los de su alrededor iba aumentando y dejó de celebrar su cumpleaños no ya porque no tuviera con quién celebrarlo -que también- sino porque pensó que así evitaría el cúmulo de años. Pensó que rejuvenecería.

La costurera trabaja de noche, porque dice que es cuando hay más luz, puesto que su piso tiene ventanas pequeñas y las lámparas se difuminan con los escasos rayos de sol. Así, de noche, los flexos ganan enormemente.

La costurera huele las telas, y por el olor sabe si son de algodón, lycra, lino... una vez la llevaron a la tele y todo, pero en el plató se despistó con los focos y no salió bien el ejercicio de demostración.

La costurera limpia regularmente su máquina de coser, con mucho mimo y tacto. Y cada vez que le propone coser algo difícil y lo consigue, le acaricia el lomo con mucho agradecimiento.

La costurera juega con los colores y los estampados de las telas para elaborar nuevas piezas llenas de colorido. Las combinaciones le quitan el sueño.

La costurera lame el hilo antes de introducirlo en la ranura de la aguja; es su truco ante la pérdida de vista.

La costurera cosía para su casa, su familia, amigos y a veces, para ella.

La costurera ahora cose para la vecina que la cuida, y para ella.

La costurera vive en la ciudad, en el corazón de Lisboa.

La costurera escucha siempre radio Paradise.

La costurera tiene una Refrey.

La costurera cose.

La costurera.

dissabte, 3 de gener del 2015

EL FOC

-Queden només cinc minuts per les dotze!
Tots van deixar la xerrada de sobretaula aparcada, van agafar les jaquetes entre rialles i van pujar al terrat amb els seus raïms. L'Eduard pujà amb també amb una ampolla de cava i cinc gots de plàstic apilats.
-Què bé que es veu el campanar des d'aquí, tot il·luminat! -digué la Carla.
-Quan queda per acabar l'any? -preguntà l'Eduard mentre mirava el rellotge del campanar tot desafiant la distància. Les vistes del terrat donaven també a d'altres terrats del poble.
-Dos minuts -digué algú. I es posaren a xerrar entre ells mentre la Carla observava les estrelles. L'Eduard, amb el cava encara a la mà s'acostà a la Carla amb un bon somriure.
-Quin fred, eh?
-Sí, però s'agraeix, acompanya el moment...
-Taaaaaaaan!
-Que sonen els quarts, no us equivoqueu!
I raïm darrera cada campanada, van acabar amb la boca plena i la rialla als ulls.
-Brindem! -exclamà l'Eduard després d'haver repartit cava per tothom. -per què aquest sigui un any excel·lent per a tots. Per a tots els éssers, prou d'explotació animal, humana i de la terra!
-Explotació de la terra? -preguntà algú
-Ho dic pel fracking especialment...
Tots van brindar al vent, l'Eduard i la Carla mirant-se als ulls.
-Quin fred, baixem?
Un cop tots eren al voltant de la llar de foc la Carla digué:
-Anem a fer un joc: escrivim en un paper tot allò que volem canviar a la nostra vida i en un altre el que volem assolir. El paper amb la llista del que volem deixar darrera el cremarem.
A tots els va semblar molt bona idea i es repartí paper i bolígrafs mentre el foc anava petant. La Carla fou la primera en acabar d'escriure i l'última en llençar al foc la llista de coses que es volia desprendre, retenint-la entre les seves mans. Un cop  va llençar el paper mirà en silenci com era devorat pels tentacles del foc. La feina on l'havien despatxat i totes les pors, entre d'elles la de conduir -que era la que l'afectava més en el dia a dia- es fonien i es regiraven de dolor a la foguera, expirant petits dimonis en forma de fum.
L'Eduard li passà el braç per sobre de la seva esquena i li digué a cau d'orella, traient-la dels seus pensaments:
-Quins propòsits has posat? M'ho deixes veure?
La Carla es girà cap a ell i li ensenyà el seu paperet:
“Passar la resta de la meva vida amb tu”
-Com sabies que t'ho preguntaria?
Ella li agafà suaument la galta amb la mà, s'acostà i li féu el primer petó als llavis mentre s'anava cremant la fusta a la llar de foc.

dilluns, 7 d’abril del 2014

Abril, aguas mil

Surto a caminar. El verd dels camps se m'obre al meu davant. Núvols negres avancen cap a mi. Decidida, no frenaré el pas. Em cordo l'impermeable i em poso la caputxa. La meva fidel companya, al meu costat, ensuma les plantes endevinant els moviments dels visitants més recents, seguint els rastres de fragments de vida: la guineu assedegada buscava aigua, un conill mascle fugia d'un tret; la farigola conserva el frec d'una ploma de perdiu. Amb un “anem” ella deixa la interminable investigació per recordar que tenim un objectiu. Avancem, o no arribarem.
Per fer camí, avui, haurem de posar tota l'energia. La pressa ve amb l'aire que frega la cara. Aire d'aigua. La llum és groga i fa caliu als arbres i al romaní ja florit. Amb passes decidides avanço amb la temptació de mirar darrera. No tornaré, no encara. “Ja no em fa por” i com si m'haguessin sentit, com per comprovar-ho, cauen unes gotes grosses, espaiades.
Ens mirem. Continuem?
Van caient amb fermesa, cada cop més seguides, mentre caminem amb passes  més ràpides. Sé que no tornaré a veure aquesta bellesa exacta mai més. Potser millors, potser no tan esplèndides; m'impregno del moment. L'eufòria m'embriaga i ja no vull tornar, no vull arribar, només caminar i caminar on els pensaments es pentinen per a no turmentar-me més. Un somriure se'm dibuixa a la cara.
Ja hem arribat. M'acosto per prémer l'aixeta, si avui tenim sort hi rajarà aigua. Ni gota. No hi fa res, obrirem la boca mirant el cel.
La tornada ens mulla i sota les bambes surten bombolles cridaneres. Fem via en una barreja de plaer i esforç. Per agafar forces...
...una tassa de te amb un pastís de xocolata...
...la Mala sonant amb trempera...
...una abraçada forta...
...les cares dels qui estimo...
Un, dos, molts.
I m'has vingut tu, tu i tu. I enmig del camí m'he aturat. L'aigua s'ha anat estancant i m'ha anat pujant les cames, fins a la cintura, per les aixelles, fins al coll. Amb el temps us he perdut i no us sé trobar. Enyoro arribar a l'ànima xerrant del que ens passa d'aquella manera tan femenina...
Perdre amistats és perdre un braç.
Però em queda l'altre i nedant com puc arribo a casa on tot és perfecte per a ser feliç.
Em manca molt però tinc el tresor més gran del món: el meu amor.

dijous, 13 de febrer del 2014

PENEDIMENTS

Em vénen imatges, moments en què he fet o he dit quelcom que ara canviaria. M'he equivocat. Tantes i tantes vegades... i d'un temps ençà se m'apareixen com fantasmes a la nit, quan obro els ulls a l'albada, quan rento els plats. I m'invoquen per dir-me que la vaig cagar, aquí o allà i em maleeixo per no haver-la encertat. Com respiraria desfent equívocs que vaig provocar... Em trauria lloses del damunt modificant errors comesos, seria com adreçar un clau. La repetició de les equivocacions em cruspeixen el cervell, i solucionar-ho em donaria la pau eterna, principalment per si vaig fer mal a algú amb les meves errades.

Em dol que pels meus actes puguin creure que sóc qui no sóc.

Amb tots els avanços tecnològics que s'han fet i encara no s'ha inventat la màquina que em permeti anar al passat i corregir el que crec que vaig errar. I millor que no s'inventi mai, que em passaria el dia anant i venint rectificant desencerts a cada moment. No viuria el present, em quedaria encara més ancorada al passat, desfent ficades de pota que potser ja no recorda ningú.

diumenge, 22 de setembre del 2013

PENSA-MENTS

Avui fa fred. El cafè amb llet ja no és calent. La cigarreta se m'ha fet curta. M'hauré d'esperar a després de dinar per assaborir la següent. Tinc set deus de menjar al rebost i no tinc pas gana. L'Eulàlia no m'ha trucat. Li vaig enviar un e-mail i li vaig trucar sense resposta. Potser l'he trucada massa o massa poc. No em vull fer pesada.  Però li voldria demanar perdó. No vaig ser justa amb ella... La Montse tampoc m'ha tornat les trucades. La trucava i no se sentia res. Tindrà el mòbil espatllat? Haurà tornat ja a Dublin. Volia saber com estaven ella i els seus fills i marit. L'Alba no ha vingut a veure'm aquest estiu. Ella sempre m'entén i les converses que tenim em donen pau. Tothom fa la seva vida. I ningú vol saber res de la meva.
El sol ja no passa per la terrassa. Ara fa ombra tot lo dia. Diuen que aquest hivern serà fred. No sé, jo trobo que cada any fa més fred que l'anterior. Ell si que passava fred. Tot tapat amb moltes capes i tirititava sempre. No es movia de l'estufa de llenya. S'ho va emportar tot, ben empaquetat. També l'amor de tants anys. Quin silenci. Ja no se senten els ocells, hauran emigrat? Ja? No ho crec pas. Tothom ha marxat de la meva vida, que es quedin els ocells. Tot són etapes; diuen vindran temps millors. Però sembla que les pors no hagin de marxar mai, s'han quedat ancorades com un vaixell amarrat al moll. Com aturar el que pensa ma ment?. Ostres! El perdalet que ve a buscar engrunes de pa, aniré a la cuina a... oh, ja ha marxat. Com tots. Escriuré. Cosiré. Llegiré. Pintaré. I els dies no se'm faran tan llargs.
He d'escombrar i fregar i després... què és això que sona?... és una música melòdica... a què em sona?.... és la novena simfonia de Beethoven, a què em recorda?... coi és el mòbil!! Fa tant que no em trucaven... on deu ser? El cor em va a cent... a l'habitació? tic-tac tic-tac... no, aquí no hi és... corre, corre, pensa on el vas deixar, que... em falta la respiració... sona pel menjador... ja hi sóc a prop... no arribo, no arribo, aquí està! al sofà!... qui deu ser? L'Alba la Montse l'Eulàlia el Domènec? És un número molt llarg, qui deu ser?
-Digui'm?- dic afectuosament.
-¿Es usted Marta Capelles Gómez?
-Sí, jo mateixa, qui em demana?
-¿Perdone?
-Le preguntaba que quién es usted.
-Le habla Amparo Socorro de los Honores, soy una comercial de Mueve-Estrella y la llamaba para ofrecerle una oferta para su teléfono móvil. Si cambia su compañía por Mueve-Estrella le damos...
-Perdone pero no me interesa.
-¿Pero cómo puede decir que no le interesa si aún no ha escuchado la oferta?
-...mmm... - mai sóc àgil davant impertinències.
-¿Me permite preguntarle cuanto paga ahora con su actual compañía?
-Unos 12 euros, es que no llamo mucho...
-Pero que vida social más pobre.
-...mmm...-i abans no se m'acudeixi res davant la segona impertinència...
-Pues no se preocupe, que con un móvil de última generación va a reencontrarse con todos y va a hacer nuevos amigos conectándose por internet siempre que quiera, llamadas ilimitadas a cualquier hora del día y 100 mensajes gratis; y todo por el módico precio de 65 euros al mes. ¿Que le parece? ¿Me da su número de cuenta corriente para...?
-Amparo, ¿Te apetece tomar un café conmigo?
-Como dice?!!??... yo es que soy de “Madriz” y por su acento parece usted Catalana, ¿no? Estamos un poco lejos...
-¿Cuál es su género de películas preferido?
-¿Perdone? Perdone, es que nos dan un tiempo limitado para cada llamada y tendríamos que ir cerrando la venta...
-¿Y su canción preferida?¿Tiene hermanos?
-Parece que no me ha entendido, yo le decía que...
-¿A qué se dedica en el tiempo libre? ¿Le gusta leer, o ir al cine? ¿O le gusta más el teatro?
-¿Señora, me está tomando el pelo?
-No, yo sólo estoy intentando entablar una conversación amena con usted.
-Ya pero a mi no me pagan por charlar amistosamente, a mi me pagan por contratar nuevos clientes.
-¿Y cuánto cobraría por charlar amistosamente?
-Perdone señora... ¿Cómo dice?
-Preguntaba si podía contratarla para hablar de nuestras cosas, y así ir tejiendo una amistad...
-¿Habla en serio o esto es una broma? ¿Hay una cámara oculta ahí o que?!?
-Estoy hablando muy en serio.
-Señora, se me acaba el tiempo y...
-Podemos quedar fuera de su horario laboral para hablar por teléfono. ¿Cuándo le va bien que quedemos?
Parlant a algú pensant que no la sento:
-Que me ha tocao una loca, ¿ahora que hago? ¿cómo me la quito de encima?
Dirigint-se a mi:
-¿Le interesa la oferta? Porque sinó tendría que colgar.
-Amparo, a mi las ofertas me resbalan, a mi lo que me interesa es la vida que hay detrás de cada persona.
-... ejem....
Silenci.
Ha penjat.
Silenci.
Una més que he deixat sense resposta.

divendres, 13 de setembre del 2013

ELS SOSTENIDORS

-Ja t'ho havia dit. La segona a l'esquerra. I tu vas i gires a la dreta. Per aquí no anem a enlloc.
-Aquí està el polígon industrial i el càmping queda darrera, al google maps...
-I torni amb el google maps. Allà només es veia una zona verda. No sortia ni el nom del càmping. De qui et refiaràs, del google maps o de la noia del càmping que ens va donar les indicacions per telèfon?
-Per descomptat del google maps..., vés a saber aquesta noia a on ens portaria...n'hi ha que no saben el que es fan...
-No si sempre tu saps més que tots.-la Carla girà el cap a una banda i l'altra mentre el Manel conduïa donant tombs pel polígon industrial.
-Ja veuràs com és per aquí, mira ara surt el sol i tot, és senyal que ens apropem.
-Tu i les teves senyals, truca al “cuarto milenio” a veure si et fitxen.
-Carla, passa'm les ulleres de sol que no veig una merda.
-Si haguessis fregat els vidres com vas dir que faries abans de ...-mentre la Carla les buscava al prestatge de la porta del cotxe va trobar uns sostenidors negres.- Què és això?!?!?
-Uns sostenidors.
-Això ja ho sé, però de qui són?
-Doncs seran teus, no?
-Meus? Has vist quina talla són? La dona que se'ls ha deixat aquí deu tenir unes bones popes... ja m'estàs explicant que hi fan aquí.
-No ho sé. És el primer cop que els veig.
-I com han vingut a parar aquí? Caminant?
-Au Carla, no comencis.
-Que no comenci? Perdona però què diries si al meu cotxe apareguessin uns calçotets.
-Home, no és el mateix, perquè jo sé que no he fet res amb cap noia al cotxe...
-A sí, i jo sí que ho faria, no?
-No dic això, jo que sé. Seran de... potser d'algú que he portat...
-A on l'has portat, al huerto?
-Mira Carla.-Parà el cotxe en sec.- No ho sé de qui són i no m'interessa, si vols donar-li voltes a l'assumpte endavant, però jo vull arribar al càmping i només faig que donar voltes.
-Doncs connecta't al google maps a veure si ho trobes.
-Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.-Un cotxe xiulà des de darrera.

                *                   *                   *

Uns dies abans el mecànic aprofitava l'hora de dinar per avançar feina.
-Hola Toni!
-Què fas aquí Vanessa? Per on has entrat?
-La porta era oberta, no pateixis, la he tancat bé. T'he vingut a veure un momentet, com que tens tanta feina...mira t'he portat un sandvitx.
-Vine aquí, que amb menjar-te a tu ja tinc suficient.- el mecànic se l'atansà i la grapejà pam a pam. Mentre la besava la va anar acostant al cotxe de més a prop, que tenia la porta oberta. Entraren a dintre i es van anar traient la roba mútuament.
-NYEEEEEEEEEC.- Sonà com s'obria la porta d'entrada.
-Corre Vane, corre, vesteix-te, que ve algú, potser és el meu cap.
-No trobo els sostenidors!
-Deixa'ls, després els busco i ja te'ls donaré.

dimecres, 11 de setembre del 2013

EL DRET A DECIDIR

-Mare, què fem aquí?
-Celebrem la diada de Catalunya. I demanem el dret a decidir.
-Tota aquesta gent també?
-Sí, tots.
-Què vol dir “el dret a decidir”?
-Prendre les decisions per un mateix.
-Ah, doncs jo vull això. Vull anar al parc.
-No, ara no és possible. Estem aquí per reivindicar el dret a decidir pel futur de Catalunya. Per una Catalunya independent. És pel bé de tots.
-Doncs jo vull decidir que ens construeixin una escola nova amb un pati gran i així no haguem d'estar en barracons.
-Això no ho podem decidir nosaltres.
-I que el papa trobi feina?
-És que estem en crisi i no hi ha feina.
-I que s'acabi la crisi?
-No depèn de nosaltres.
-I que la iaia torni a tenir algú que l'ajudi tot el dia?
-Passarà temps abans no hi hagi diners per això.
-I que el Marcel torni a tenir una mestra especial que l'ajudi al cole?
-No ho podem decidir nosaltres.
-I qui ho decideix tot això?
-Els polítics.
-I en una Catalunya independent qui decidirà, els polítics o nosaltres?
-Els polítics.
La Berta es cargola el cabell amb el dit mentre va pensant.
-Doncs... mare, què fem aquí...?