La costurera nunca tira un retal sobrante a la basura. Guarda todos según tamaño y tipo de tela. Tiene cajas y cajas llenas de retales de todos los colores y texturas diferentes. Cuando tiene que elegir uno le encanta poner la mano en la caja y remover las piezas de tela, una y otra vez, una y otra vez. En su cara aparece siempre una sonrisa.
La costurera perdió ya la cuenta de su edad. Se dio cuenta que se hacía mayor porque la edad de los de su alrededor iba aumentando y dejó de celebrar su cumpleaños no ya porque no tuviera con quién celebrarlo -que también- sino porque pensó que así evitaría el cúmulo de años. Pensó que rejuvenecería.
La costurera trabaja de noche, porque dice que es cuando hay más luz, puesto que su piso tiene ventanas pequeñas y las lámparas se difuminan con los escasos rayos de sol. Así, de noche, los flexos ganan enormemente.
La costurera huele las telas, y por el olor sabe si son de algodón, lycra, lino... una vez la llevaron a la tele y todo, pero en el plató se despistó con los focos y no salió bien el ejercicio de demostración.
La costurera limpia regularmente su máquina de coser, con mucho mimo y tacto. Y cada vez que le propone coser algo difícil y lo consigue, le acaricia el lomo con mucho agradecimiento.
La costurera juega con los colores y los estampados de las telas para elaborar nuevas piezas llenas de colorido. Las combinaciones le quitan el sueño.
La costurera lame el hilo antes de introducirlo en la ranura de la aguja; es su truco ante la pérdida de vista.
La costurera cosía para su casa, su familia, amigos y a veces, para ella.
La costurera ahora cose para la vecina que la cuida, y para ella.
La costurera vive en la ciudad, en el corazón de Lisboa.
La costurera escucha siempre radio Paradise.
La costurera tiene una Refrey.
La costurera cose.
La costurera.
diumenge, 5 de juliol del 2015
dissabte, 3 de gener del 2015
EL FOC
-Queden només cinc minuts per les dotze!
Tots van deixar la xerrada de sobretaula aparcada, van agafar les jaquetes entre rialles i van pujar al terrat amb els seus raïms. L'Eduard pujà amb també amb una ampolla de cava i cinc gots de plàstic apilats.
-Què bé que es veu el campanar des d'aquí, tot il·luminat! -digué la Carla.
-Quan queda per acabar l'any? -preguntà l'Eduard mentre mirava el rellotge del campanar tot desafiant la distància. Les vistes del terrat donaven també a d'altres terrats del poble.
-Dos minuts -digué algú. I es posaren a xerrar entre ells mentre la Carla observava les estrelles. L'Eduard, amb el cava encara a la mà s'acostà a la Carla amb un bon somriure.
-Quin fred, eh?
-Sí, però s'agraeix, acompanya el moment...
-Taaaaaaaan!
-Que sonen els quarts, no us equivoqueu!
I raïm darrera cada campanada, van acabar amb la boca plena i la rialla als ulls.
-Brindem! -exclamà l'Eduard després d'haver repartit cava per tothom. -per què aquest sigui un any excel·lent per a tots. Per a tots els éssers, prou d'explotació animal, humana i de la terra!
-Explotació de la terra? -preguntà algú
-Ho dic pel fracking especialment...
Tots van brindar al vent, l'Eduard i la Carla mirant-se als ulls.
-Quin fred, baixem?
Un cop tots eren al voltant de la llar de foc la Carla digué:
-Anem a fer un joc: escrivim en un paper tot allò que volem canviar a la nostra vida i en un altre el que volem assolir. El paper amb la llista del que volem deixar darrera el cremarem.
A tots els va semblar molt bona idea i es repartí paper i bolígrafs mentre el foc anava petant. La Carla fou la primera en acabar d'escriure i l'última en llençar al foc la llista de coses que es volia desprendre, retenint-la entre les seves mans. Un cop va llençar el paper mirà en silenci com era devorat pels tentacles del foc. La feina on l'havien despatxat i totes les pors, entre d'elles la de conduir -que era la que l'afectava més en el dia a dia- es fonien i es regiraven de dolor a la foguera, expirant petits dimonis en forma de fum.
L'Eduard li passà el braç per sobre de la seva esquena i li digué a cau d'orella, traient-la dels seus pensaments:
-Quins propòsits has posat? M'ho deixes veure?
La Carla es girà cap a ell i li ensenyà el seu paperet:
“Passar la resta de la meva vida amb tu”
-Com sabies que t'ho preguntaria?
Ella li agafà suaument la galta amb la mà, s'acostà i li féu el primer petó als llavis mentre s'anava cremant la fusta a la llar de foc.
Tots van deixar la xerrada de sobretaula aparcada, van agafar les jaquetes entre rialles i van pujar al terrat amb els seus raïms. L'Eduard pujà amb també amb una ampolla de cava i cinc gots de plàstic apilats.
-Què bé que es veu el campanar des d'aquí, tot il·luminat! -digué la Carla.
-Quan queda per acabar l'any? -preguntà l'Eduard mentre mirava el rellotge del campanar tot desafiant la distància. Les vistes del terrat donaven també a d'altres terrats del poble.
-Dos minuts -digué algú. I es posaren a xerrar entre ells mentre la Carla observava les estrelles. L'Eduard, amb el cava encara a la mà s'acostà a la Carla amb un bon somriure.
-Quin fred, eh?
-Sí, però s'agraeix, acompanya el moment...
-Taaaaaaaan!
-Que sonen els quarts, no us equivoqueu!
I raïm darrera cada campanada, van acabar amb la boca plena i la rialla als ulls.
-Brindem! -exclamà l'Eduard després d'haver repartit cava per tothom. -per què aquest sigui un any excel·lent per a tots. Per a tots els éssers, prou d'explotació animal, humana i de la terra!
-Explotació de la terra? -preguntà algú
-Ho dic pel fracking especialment...
Tots van brindar al vent, l'Eduard i la Carla mirant-se als ulls.
-Quin fred, baixem?
Un cop tots eren al voltant de la llar de foc la Carla digué:
-Anem a fer un joc: escrivim en un paper tot allò que volem canviar a la nostra vida i en un altre el que volem assolir. El paper amb la llista del que volem deixar darrera el cremarem.
A tots els va semblar molt bona idea i es repartí paper i bolígrafs mentre el foc anava petant. La Carla fou la primera en acabar d'escriure i l'última en llençar al foc la llista de coses que es volia desprendre, retenint-la entre les seves mans. Un cop va llençar el paper mirà en silenci com era devorat pels tentacles del foc. La feina on l'havien despatxat i totes les pors, entre d'elles la de conduir -que era la que l'afectava més en el dia a dia- es fonien i es regiraven de dolor a la foguera, expirant petits dimonis en forma de fum.
L'Eduard li passà el braç per sobre de la seva esquena i li digué a cau d'orella, traient-la dels seus pensaments:
-Quins propòsits has posat? M'ho deixes veure?
La Carla es girà cap a ell i li ensenyà el seu paperet:
“Passar la resta de la meva vida amb tu”
-Com sabies que t'ho preguntaria?
Ella li agafà suaument la galta amb la mà, s'acostà i li féu el primer petó als llavis mentre s'anava cremant la fusta a la llar de foc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)