SCRIPTIO

mon petit primer projecte de lletres acabat
cel de rubió, finals d'hivern de 2010
flores

L'AMOR

Ens mirarem i pensarem com és que no ens hem vist abans. Ben endintre, tan endins que suarem regalims intermitents de por que assecarem amb un mocador forjat de mots. Mots que ens ressonaran per dintre, sense pronunciar mots sords de nosaltres dos. Ens mirarem i somriurem, ara del plaer de coincidir en el mateix instant i el mateix lloc un cop més. El camí se'ns obrirà als peus i només haurem d'estar atents per no perdre detalls. Una flor blava enmig del febrer, un falcó amb vol ras, un  insecte que mai ens han presentat. Em somriuràs, i mentre com a científic mires el teu món jo et miraré a tu. Buscaràs on surt la lluna per a que la vegi i amb un arc i una fletxa me la faràs per sopar. Espelmes i vi, i amb la mà sota la taula em tocaràs el genoll. I després la mà. Ens mirarem com si mai ho haguéssim fet i el món perdrà el temps per un embut. Em somriuràs, un cop més. Un dia més. I un altre, i un altre, i semblarà que no tinguem passat. El teu braç com un coixí em durà als somnis a la nit i al matí et despertaré com el sol, amb mots de l'ocell que no calla. Riurem, també quan ensopeguem, quan no ens en sortim o quan no puguem aguantar més d'estar enfadats.  Faràs un acord i em miraràs als ulls com mai m'han mirat, i clavada al teu mirar sentirem que això ja ha passat abans...
...abans de néixer i tot, quan érem uns altres, i no sabíem encara que, un cop més, ens tornarem a trobar.


RUTINA
Sona el matí. A les palpentes toco el llibre de tauleta, la làmpada, les ulleres, tot abans de donar a l'estop. Et desperto, no facis tard. Quan sento el tancar de la porta, em llevo, cada minut calculat. Avui l'aigua cau al grau de sempre i com sempre el xampú buit està per llençar. Pèls a la dutxa. Pantalons o faldilla, miro l'armari mentre em poso les calces. Amb gust a cafè als llavis poso les claus per arrencar i la primera sempre li costa. Els semàfors marquen el ritme dels últims retocs, em pinto els llavis a la cantonada del carrer major, al passeig del riu em faig la cua tot esperant que passin els vianants. A la porta del magatzem el cap em mira de reüll. Cinc minuts tard, el tràfic inesperat de cada dia. Trucades, faxos pendents, fulls de calcul per calcular. "Em podria posar amb el senyor Claus?" "Sí, un moment, de part de qui?". Dinar de menú, el cafè per emportar. El servei es distreu, però el tracte és cordial. Ulls cansats d'un ordinador mut. Papers, notes d'avís, llistat de feines pendents. L'hora de plegar es fa pregar. Arribo corrents quan van a tancar els Manyos. "Només són quatre coses per sopar, aniré ràpida". El caixer somriu, sap que també compraré frega plats. No trobo les claus a la bossa, deixo la compra a terra, les taronges rodolen per l'escala. Hi ha llum al menjador, et miro i tu mires els resultats de la classificació; i la repetició dels millors gols, de les jugades dubtoses, i dels comentaris de l'entrenador. Croquetes de pollastre congelades i verdura de primer. Massa cansats per fer l'amor. Avui es dilluns, demà, dimarts.


INVISIBLE
Van trucar al timbre. Podríem haver repetit el que dèiem sempre, que com de gran estava la Carmeta. Ella s'amagaria darrera la faldilla de sa mare. Però no sé a qui se li va acudir de gastar-li una broma a la Carmeta. Van quedar d'acord que quan entrés per la porta tots preguntaríem per ella, li cridaríem pel seu nom i faríem veure que no la vèiem. Així ho van fer. Jo m'ho mirava com asseguda a la butaca del teatre.
-I la Carmeta, avui no ha vingut amb tu?- li preguntà en Manel a la mare.
-Sí que ha vingut, és aquí, digues “hola” al teu tiet Carmeta.
-Hola.
-No et veig, on ets?
-Aquí.
-Ostres, la sento però no la veig, Carmeta, on ets?- digué el cosí gran.
-Sóc aquí, no em veus?- digué ella fent una passa endavant.
-Carmeta! Carmeta!, on ets?- digué en Manel tot buscant-la pel menjador de ca l'àvia.
-Aquí! Aquí! Sóc aquí
-Carmeeeeeeeta!-digué l'avi buscant sota un coixí, darrera la cortina...
-Mama! Mama! Tu em veus?- plorosa li digué a sa mare.
-No, on ets filleta meva- sa mare s'afegí al joc sense fixar-se en la cara que posava la Carmeta.
-Sóc aquí! aquí!- digué tot posant-se davant d'ella i davant tothom qui la nombrava.
-Sóc aquí, aquí!!! no em veus?... Aquí! mama! UAAAAA!- i arrencà a plorar.
Tots rigueren. La Carmeta va plorar fins una bona estona després, quan ja ningú s'en recordava de la broma.
Jo no vaig deixar de mirar-la ni un moment. I dintre sa pell hi era jo i et vaig veure a tu i a la cambrera de Cal Mariner. A tu i la teva directora al sopar d'empresa. A tu i les meves amigues. A tu i la caixera del super. A tu i la...


DETONANT
Tu que em dius que jo dic que el que vas dir era per no escoltar i jo només dic que no em parlis així i que només m'he referit al que sento que no em fa res si no m'ho vas explicar i tu ni em mires i em gires la cara quan et pregunto si te'n has cansat i per què no dir-me la veritat i tu fas que plou i cada cop crido més i em dius “histèrica-gelosa-malpensada” i jo només sé que els teus mots
sords
dels meus
m'arriben a l'espinada.
Clavada a terra el cor batega sol.
Fas la maleta, dius que vas a veure a ta mare.


VACANCES
El nen que em llença sorra a la cara i em desperta. L'aire amb regust a sal. El sol se m'engrapa. Onades fins al melic i només entrava per mullar-me els peus. Avui nedaré. Ben endins, ben endins, i al cap de quatre braços topo amb una senyora gran. Em mira com si no hagués vist mai a ningú nedar. Em véns. M'espolso la sorra però ella entossudida no marxa, m'acompanya al vermut. "i unes olives, si us plau". Mai hi tornaré a aquesta illa, tot es  va perdre als setanta, i llavors, em véns. Véns i no marxes. Miro les notícies, la contraportada de la Vanguardia, de l'Avui, "no tenen cap més diari?" "El Mundo Deportivo", "doncs porti-me'l, si us plau, també". Però em véns. També en encendre'm el cigarret. I en la mirada del cambrer també em véns. I en la de la recepcionista quan dic que vull una doble per a mi sola.
Tu mai m'has entès.
I tot hi així em véns per no marxar i em fas l'amor a la nit i em desperto sola amb les finestres obertes i els mosquits xerrant a mon orella.
I tu que encara no entens res i jo que em pregunto si estàs amb ella, o amb l'altra.
I l'estiu aquest any se'm fa llarg.
El sol m'ha cremat i no he parat de posar-me protecció.


DUBTES
La camisa blanca o la de flors. Quan anar a rentar el cotxe, potser pel casament de l'Elena. Anar a fer un passeig pel riu  o mirar com  plou des de la butaca. Una peli d'acció o de por. D'amor no. Comprar bledes o col. Trucar per dir que no vaig a la festa o un missatge. Anar a piscina o esborrar-me ja. Si em preguntes o em contestes. Per què no recordo el color dels teus ulls. Si algun cop m'has estimat.


L'ANGOIXA
Escala de cargol que s'enfonsa sota terra sense arribar enlloc, si almenys fent forat s'arribés al mas del dimoni almenys es veuria una llum. Però no, records de fets i paraules enredats en una teranyina amarga que colpeja els sentits sense deixar respirar quasi. Futur incert que augura un torrent d'esglais sense indicis certs però pressentits de la predicció. Enmig de la nit es fa una bassa d'aigua de corrents subterrànies marines, on el més petit detall afegit crea noves onades. El cor batega fort, els pulmons es tanquen, i la mort imminent colpeja la sang. Boira espesa, no deixa escletxes d'esperança.
Dues copes de vi buides sobre la taula recorden l'última conversa. Es fan reals les evidències que negaves i que ara són fets. L'anell entre les copes. T'he preguntat si m'estimaves i tu buscant la resposta a terra. Abans de tancar la porta, abans de marxar per no tornar, m'has dit que ja ho hauria de saber. Jo l'únic que sé es que ja no em mires, ni tans sols mentre la teva visita de metge m'espolsava els dubtes. La primera peça de dominó cau i en cadena es desfà el construït. El castell de cartes s´esfuma. El tot és fa res i el res m´envolta. Si pogués tancar els ulls mai més els obriria.
Un ansiolític a les mans.
Per sort res és etern.


SAFREIG
-Així que ja veus, res de res, va ser per no tornar-hi, va ser un obrir i tancar de bragueta. I encara al marxar, tot cofoi, em va dir que al final...-se li escapà el riure- m'enamoraria d'ell.
Elles van riure.
-I tu què li vas dir?- li preguntà l'Elena a la Clara.
-Que ja el trucaria...- digué mirant el plat de postres que ens acabaven de portar.
-I com el vas conèixer- a l'Elena li encanta preguntar.
-És cosí del Pep, me'ls vaig trobar un dia que vaig anar a aquell bar... com es diu...aquell on entres a una sala clandestina a partir de la porta d'un armari...
-Doncs Armari es diu, no?
-Això, doncs allà.
-Ara no caic qui és en Pep.
-En Pep és aquell que treballa a La Caixa del Penedés, i sempre va amb corbata, però porta un pentinat molt underground, i porta unes patilles com el Curro Jiménez...-va descriure la Clara amb entusiasme.
-Ah! Ja, un paio d'aquells amb qui es pot parlar, que sempre treu punta de tot...
-Sí, aquest. Fa uns mesos em va demanar el telèfon, i ens hem estat enviant missatges. Hem intimat molt. Ell també ha tingut ansietat per la feina i ens expliquem les penes amoroses. Quan la Maria  va saber que quedàvem sovint, no li va agradar.
-Per què?- La Clara s'apropà a l'Elena, tota encuriosida.
-Al Pep sempre li ha tirat la Maria, com li passa amb tots els paios que coneix de nit, de copes, ja saps, la Maria és macota i té molta xerrameca...vaja, que els enlluerna, així que després d'unes nits ell va quedar enamorat fins als óssos.  Però la Maria és molt indecisa, ara sí ara no, i a més llavors estava amb en Jordi. Res, que un dia es van fer un petó a la sortida de l'Armari i ella li va dir que no sabia si fer el pas amb ell perquè li anava bé amb en Jordi i llavors en Pep em va dir que es va emprenyar i que passaria d'ella, però ella li va al darrera quan ell marca distància, i en aquestes que aleshores va aparèixer l'Imma, la millor amiga de la Maria i...
-No fotis que a ella li agrada en Jordi!
-Sí, i li va dir.
-Ja, quina punyalada per la seva suposada amiga -L'Elena s'ho passava pipa.
-Bé, ella va dir que...-la Clara aixecà les celles-... només li ho deia per  sincerar-se, però que com sabia el que hi havia entre ell i la Maria no s'hi volia posar enmig.
-Ja, sí home, i llavors perquè li ho deia.
-Ja, jo vaig pensar el mateix -digué la Clara fluixet, com a confidència.
-Déu n'hi do! Amb amigues així...
-Bé, és que el Pep s'ho val...
-Ai Clara! Que em sembla que t'agrada el Pep...
-Oi tant!
-I perquè no li dius res?, si t'ha demanat el telèfon i dius que es sincera molt amb tu... potser aquí hi ha marro, no?
-No puc, la Maria és amiga meva.
-Però si ella ja està amb el Jordi, no?
La Clara, va treure el fum del cigarret cap a munt i digué:
-No dic que no ho faci- i picà l'ullet a l'Elena.
De cop, girà la cara cap a mi com si tot just s'adonés que jo era allà i acotà el cap; m'espantà. Era el gest que feia quan ficava el dit a la llaga. Digué:
-Per cert, ta germana m'ha dit que t'han tallat un pit, per què no m'ho havies explicat? Som amigues, no?


REALITAT
A l'habitació número 6 de l'Hospital Comarcal les infermeres comenten com han vist un home plorar al passadís. Una d'elles li ha preguntat què li passava. Ell l'ha abraçat, i li ha dit que l'única dona a qui ha estimat està allà dintre. Diu que no pot entrar a veure-la. Si ella no el volgués deixar passar, fent-lo fora, el mataria al minut. Se n'ha anat plorant, diuen, murmurant “l'única dona a qui he estimat mai, i que he perdut per no escoltar mots sords...”.
He sortit de l'habitació corrents, amb el gota a gota i les infermers darrera, i tu ja te n'havies anat.


LA POR
La mort camina de puntetes però se la sent al costat. I quan passa entre nosaltres aguantem la respiració per sentir-nos immortals. Com la pedra que acaba de caure i sembla que porti mil anys. La mort sempre és present. Ella no mor mai. Tot present sempre ens vigila.  Hi ha instants de crits i pànic on, encara que no la veiem, tot i els ulls ben oberts, no diem res no sigui que ens escolti. Ella no camina, frega passetes sobre l'asfalt roent mentre nosaltres ens tapem la cara amb el llençol pel soroll de les seves sabates. Però ella no té pressa, no s'estressa doncs no  ha de pensar, ni jutjar, ni remenar, ella tranquil·la, sap que porta una bena negra a la cara que no la deixa triar. Quan engoleix només escup l'ànima. I la deixa perduda com un nadó a la selva més profunda. De vegades sembla que desapareix la seva ombra per un temps i pensem que no l'haurem ni de nombrar, i  aleshores, ella, triomfadora, ens pren allò que més estimem i que agafem fermament amb la mà ben forta fins a l'altre món. Allò únic important que teníem, l'únic que calia estimar per ser feliç. Tant temps perdut  en viure amb pànic constant i sense viure amb mi. Ella te'l pren, i el que queda de tu.
I així arriba l'única cosa per la qual mai vaig patir pensant que passaria.
I mentre les cèl·lules se'm mengen viva, el cos se'n va, mentre ben fort només em sobreviu la vida que es queda amb tu.