diumenge, 22 de setembre del 2013

PENSA-MENTS

Avui fa fred. El cafè amb llet ja no és calent. La cigarreta se m'ha fet curta. M'hauré d'esperar a després de dinar per assaborir la següent. Tinc set deus de menjar al rebost i no tinc pas gana. L'Eulàlia no m'ha trucat. Li vaig enviar un e-mail i li vaig trucar sense resposta. Potser l'he trucada massa o massa poc. No em vull fer pesada.  Però li voldria demanar perdó. No vaig ser justa amb ella... La Montse tampoc m'ha tornat les trucades. La trucava i no se sentia res. Tindrà el mòbil espatllat? Haurà tornat ja a Dublin. Volia saber com estaven ella i els seus fills i marit. L'Alba no ha vingut a veure'm aquest estiu. Ella sempre m'entén i les converses que tenim em donen pau. Tothom fa la seva vida. I ningú vol saber res de la meva.
El sol ja no passa per la terrassa. Ara fa ombra tot lo dia. Diuen que aquest hivern serà fred. No sé, jo trobo que cada any fa més fred que l'anterior. Ell si que passava fred. Tot tapat amb moltes capes i tirititava sempre. No es movia de l'estufa de llenya. S'ho va emportar tot, ben empaquetat. També l'amor de tants anys. Quin silenci. Ja no se senten els ocells, hauran emigrat? Ja? No ho crec pas. Tothom ha marxat de la meva vida, que es quedin els ocells. Tot són etapes; diuen vindran temps millors. Però sembla que les pors no hagin de marxar mai, s'han quedat ancorades com un vaixell amarrat al moll. Com aturar el que pensa ma ment?. Ostres! El perdalet que ve a buscar engrunes de pa, aniré a la cuina a... oh, ja ha marxat. Com tots. Escriuré. Cosiré. Llegiré. Pintaré. I els dies no se'm faran tan llargs.
He d'escombrar i fregar i després... què és això que sona?... és una música melòdica... a què em sona?.... és la novena simfonia de Beethoven, a què em recorda?... coi és el mòbil!! Fa tant que no em trucaven... on deu ser? El cor em va a cent... a l'habitació? tic-tac tic-tac... no, aquí no hi és... corre, corre, pensa on el vas deixar, que... em falta la respiració... sona pel menjador... ja hi sóc a prop... no arribo, no arribo, aquí està! al sofà!... qui deu ser? L'Alba la Montse l'Eulàlia el Domènec? És un número molt llarg, qui deu ser?
-Digui'm?- dic afectuosament.
-¿Es usted Marta Capelles Gómez?
-Sí, jo mateixa, qui em demana?
-¿Perdone?
-Le preguntaba que quién es usted.
-Le habla Amparo Socorro de los Honores, soy una comercial de Mueve-Estrella y la llamaba para ofrecerle una oferta para su teléfono móvil. Si cambia su compañía por Mueve-Estrella le damos...
-Perdone pero no me interesa.
-¿Pero cómo puede decir que no le interesa si aún no ha escuchado la oferta?
-...mmm... - mai sóc àgil davant impertinències.
-¿Me permite preguntarle cuanto paga ahora con su actual compañía?
-Unos 12 euros, es que no llamo mucho...
-Pero que vida social más pobre.
-...mmm...-i abans no se m'acudeixi res davant la segona impertinència...
-Pues no se preocupe, que con un móvil de última generación va a reencontrarse con todos y va a hacer nuevos amigos conectándose por internet siempre que quiera, llamadas ilimitadas a cualquier hora del día y 100 mensajes gratis; y todo por el módico precio de 65 euros al mes. ¿Que le parece? ¿Me da su número de cuenta corriente para...?
-Amparo, ¿Te apetece tomar un café conmigo?
-Como dice?!!??... yo es que soy de “Madriz” y por su acento parece usted Catalana, ¿no? Estamos un poco lejos...
-¿Cuál es su género de películas preferido?
-¿Perdone? Perdone, es que nos dan un tiempo limitado para cada llamada y tendríamos que ir cerrando la venta...
-¿Y su canción preferida?¿Tiene hermanos?
-Parece que no me ha entendido, yo le decía que...
-¿A qué se dedica en el tiempo libre? ¿Le gusta leer, o ir al cine? ¿O le gusta más el teatro?
-¿Señora, me está tomando el pelo?
-No, yo sólo estoy intentando entablar una conversación amena con usted.
-Ya pero a mi no me pagan por charlar amistosamente, a mi me pagan por contratar nuevos clientes.
-¿Y cuánto cobraría por charlar amistosamente?
-Perdone señora... ¿Cómo dice?
-Preguntaba si podía contratarla para hablar de nuestras cosas, y así ir tejiendo una amistad...
-¿Habla en serio o esto es una broma? ¿Hay una cámara oculta ahí o que?!?
-Estoy hablando muy en serio.
-Señora, se me acaba el tiempo y...
-Podemos quedar fuera de su horario laboral para hablar por teléfono. ¿Cuándo le va bien que quedemos?
Parlant a algú pensant que no la sento:
-Que me ha tocao una loca, ¿ahora que hago? ¿cómo me la quito de encima?
Dirigint-se a mi:
-¿Le interesa la oferta? Porque sinó tendría que colgar.
-Amparo, a mi las ofertas me resbalan, a mi lo que me interesa es la vida que hay detrás de cada persona.
-... ejem....
Silenci.
Ha penjat.
Silenci.
Una més que he deixat sense resposta.

divendres, 13 de setembre del 2013

ELS SOSTENIDORS

-Ja t'ho havia dit. La segona a l'esquerra. I tu vas i gires a la dreta. Per aquí no anem a enlloc.
-Aquí està el polígon industrial i el càmping queda darrera, al google maps...
-I torni amb el google maps. Allà només es veia una zona verda. No sortia ni el nom del càmping. De qui et refiaràs, del google maps o de la noia del càmping que ens va donar les indicacions per telèfon?
-Per descomptat del google maps..., vés a saber aquesta noia a on ens portaria...n'hi ha que no saben el que es fan...
-No si sempre tu saps més que tots.-la Carla girà el cap a una banda i l'altra mentre el Manel conduïa donant tombs pel polígon industrial.
-Ja veuràs com és per aquí, mira ara surt el sol i tot, és senyal que ens apropem.
-Tu i les teves senyals, truca al “cuarto milenio” a veure si et fitxen.
-Carla, passa'm les ulleres de sol que no veig una merda.
-Si haguessis fregat els vidres com vas dir que faries abans de ...-mentre la Carla les buscava al prestatge de la porta del cotxe va trobar uns sostenidors negres.- Què és això?!?!?
-Uns sostenidors.
-Això ja ho sé, però de qui són?
-Doncs seran teus, no?
-Meus? Has vist quina talla són? La dona que se'ls ha deixat aquí deu tenir unes bones popes... ja m'estàs explicant que hi fan aquí.
-No ho sé. És el primer cop que els veig.
-I com han vingut a parar aquí? Caminant?
-Au Carla, no comencis.
-Que no comenci? Perdona però què diries si al meu cotxe apareguessin uns calçotets.
-Home, no és el mateix, perquè jo sé que no he fet res amb cap noia al cotxe...
-A sí, i jo sí que ho faria, no?
-No dic això, jo que sé. Seran de... potser d'algú que he portat...
-A on l'has portat, al huerto?
-Mira Carla.-Parà el cotxe en sec.- No ho sé de qui són i no m'interessa, si vols donar-li voltes a l'assumpte endavant, però jo vull arribar al càmping i només faig que donar voltes.
-Doncs connecta't al google maps a veure si ho trobes.
-Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiii.-Un cotxe xiulà des de darrera.

                *                   *                   *

Uns dies abans el mecànic aprofitava l'hora de dinar per avançar feina.
-Hola Toni!
-Què fas aquí Vanessa? Per on has entrat?
-La porta era oberta, no pateixis, la he tancat bé. T'he vingut a veure un momentet, com que tens tanta feina...mira t'he portat un sandvitx.
-Vine aquí, que amb menjar-te a tu ja tinc suficient.- el mecànic se l'atansà i la grapejà pam a pam. Mentre la besava la va anar acostant al cotxe de més a prop, que tenia la porta oberta. Entraren a dintre i es van anar traient la roba mútuament.
-NYEEEEEEEEEC.- Sonà com s'obria la porta d'entrada.
-Corre Vane, corre, vesteix-te, que ve algú, potser és el meu cap.
-No trobo els sostenidors!
-Deixa'ls, després els busco i ja te'ls donaré.

dimecres, 11 de setembre del 2013

EL DRET A DECIDIR

-Mare, què fem aquí?
-Celebrem la diada de Catalunya. I demanem el dret a decidir.
-Tota aquesta gent també?
-Sí, tots.
-Què vol dir “el dret a decidir”?
-Prendre les decisions per un mateix.
-Ah, doncs jo vull això. Vull anar al parc.
-No, ara no és possible. Estem aquí per reivindicar el dret a decidir pel futur de Catalunya. Per una Catalunya independent. És pel bé de tots.
-Doncs jo vull decidir que ens construeixin una escola nova amb un pati gran i així no haguem d'estar en barracons.
-Això no ho podem decidir nosaltres.
-I que el papa trobi feina?
-És que estem en crisi i no hi ha feina.
-I que s'acabi la crisi?
-No depèn de nosaltres.
-I que la iaia torni a tenir algú que l'ajudi tot el dia?
-Passarà temps abans no hi hagi diners per això.
-I que el Marcel torni a tenir una mestra especial que l'ajudi al cole?
-No ho podem decidir nosaltres.
-I qui ho decideix tot això?
-Els polítics.
-I en una Catalunya independent qui decidirà, els polítics o nosaltres?
-Els polítics.
La Berta es cargola el cabell amb el dit mentre va pensant.
-Doncs... mare, què fem aquí...?