Em vénen imatges, moments en què he fet o he dit quelcom que ara canviaria. M'he equivocat. Tantes i tantes vegades... i d'un temps ençà se m'apareixen com fantasmes a la nit, quan obro els ulls a l'albada, quan rento els plats. I m'invoquen per dir-me que la vaig cagar, aquí o allà i em maleeixo per no haver-la encertat. Com respiraria desfent equívocs que vaig provocar... Em trauria lloses del damunt modificant errors comesos, seria com adreçar un clau. La repetició de les equivocacions em cruspeixen el cervell, i solucionar-ho em donaria la pau eterna, principalment per si vaig fer mal a algú amb les meves errades.
Em dol que pels meus actes puguin creure que sóc qui no sóc.
Amb tots els avanços tecnològics que s'han fet i encara no s'ha inventat la màquina que em permeti anar al passat i corregir el que crec que vaig errar. I millor que no s'inventi mai, que em passaria el dia anant i venint rectificant desencerts a cada moment. No viuria el present, em quedaria encara més ancorada al passat, desfent ficades de pota que potser ja no recorda ningú.
Tinc un amic que sempre la caga, però tant, tant! des de petit! des d'abans de començar a controlar! I era tan massiu! Cada cop que es movia! Cada cop que obria la boca! Inclús si feia un regal!
ResponEliminaAixí que un dia (vers els 14 anys) va arribar a la conclusió que tant la feina d'evitar-ho com la feina de desfer-ho, era monumental, impossible! I es va acceptar a si mateix, tal qual... I fins el dia d'avui segueix caminant de la mateixa manera.
En aquest aspecte, és una persona molt lliure, però pateix molt per altres motius...